Dolores regalan su disco debut “Disco Póstumo” via descarga | Waaau TV


Dolores regalan su disco debut “Disco Póstumo” via descarga | Waaau TV.

 

 

Vienen tiempos de cambio para la música. No estamos descubriendo el nuevo mundo, de acuerdo, pero cabe remarcar este hecho para hablar de la iniciativa emprendida por el grupo Dolores. La banda del sello Origami Records ha decidido regalar su primer LP, ‘Disco Póstumo’, en formato digital. Una estupenda medida de promoción para hacerse escuchar, dar visibilidad a la marca del grupo y ganar terrenos entre las orejas perezosas de este país. Durante un mes, a través de la web del sello, o mediante el enlace que tienes más abajo puedes descargarte el disco entero de forma totalmente gratuita. Lo único que te piden a cambio es tu dirección de correo para hacerte llegar el enlace de descarga. La diferencia resultante entre esfuerzo y recompensa es totalmente satisfactoria. Y aunque estos chicos son muy generosos, también quieren dejar claro que su primer disco se edita en formato CD (a la venta por 9€) y otro en vinilo transparente azul (éste por 12 €).

Celebrar, pues, la iniciativa de Dolores. Primero porqué normaliza el hecho de facilitar el acceso a su música para darse a conocer. Una fantástica herramienta para generar posibles y futuros seguidores, que no tendrán ningún problema en comprar la entrada para un concierto, o pagar religiosamente por un segundo LP. Y segundo porqué la estrategia es buena si se cimienta en un contenido adecuado, como es el caso. Dolores parecen una banda con recorrido, tanto a nivel de repercusión, como en capacidad para ahondar en su propio sonido. Este ‘Disco Póstumo’ del que hablamos se presenta como un buen ejercicio de introspección cargada de decibelios. Con el punto justo de oscuridad y sentimiento lúgubre, pero sin caer en el ejercicio de lo rebuscado. Su sonido es grueso pero también afilado. Y la voz de la gallega Teresa Cobo resulta un buen hilo conductor de los temas, donde las melodías diversificadas se aúnan con grandes dosis de coherencia.

Pero la mejor manera de cosechar una opinión propia es ser educados, aceptar el regalo, y decidir por nosotros mismos si estos chicos darán más guerra.

Oscar Villalibre

 

[Crítica] Cracked Actor: David Bowie (Documental 1974) | Binaural


[Crítica] Cracked Actor: David Bowie (Documental 1974) | Binaural.

bowie

[Crítica] Cracked Actor: David Bowie (Documental 1974)

Pasaba algún minuto de las diez y media de la noche cuando se abrieron las puertas del Multicines Aribau. Con algo de retraso, el millar de personas congregadas en una nueva sesión del In-Edit Beefeater intentaban buscar asiento. En medio de este proceso se apagan las luces y empiezan a proyectarse algunos anuncios promocionales. Desconcierto y algún abucheo entre los presentes por lo apresurado dl inicio de la sesión. Todo parece lógico y exprofeso, pues la figura de David Bowie está a punto de irrumpir en pantalla. Nada puede ser estructurado o esperado, tiene que ser así.

Y esta sensación de asombro, de roderas en el barro que marcan el haberse desviado del trazado establecido, es la que se respira en el documental ‘Cracked Actor: David Bowie’. Éste nos enseña como el director Alan Yentob tiene la oportunidad de grabar el paso de Bowie, superestrella consagrada del rock ya por aquel entonces, por Los Ángeles durante la gira de 1974. Durante una escasa hora podemos ver las reflexiones del cantante británico sobre su condición de icono musical, sobre su recorrido discográfico, sobre los alter ego que representa en el escenario o sobre el propio sentido de su vida. Un conjunto de reflexiones de toque genial, con un tono anárquico y brillantemente alineado, pero siempre con un trasfondo conceptual sostenido. En otras palabras, vemos como el creador de ‘Ziggy Stardust’ tiene la azotea bastante desamueblada, aunque incontestablemente todo parece tener sentido.

Insertadas entre estas secuencias más reflexivas, con charlas en diversos espacios, el documental nos muestra gran parte de la gira que Bowie representa por tierras californianas. Sus brillantes canciones de principios de los 70’s. Los diversos personajes que va configurando para llevar a cabo su espectáculo y que llevan consigo un sinfín de vestuario, atrezzo y decoración radicalmente no convencionales.

Con todo, una ligera sinfonía que nos acerca al Bowie que más lejano de la realidad llegó a estar. La estrella del rock que no quiso morir (físicamente) por el éxito como habían hecho ya algunos de sus coetáneos. Un ejercicio visual y reflexivo para captar la esencia más espacial de este actor alocado.

Apuntar, como ápice final y destacado en doble subrayado, la secuencia donde David Bowie canta ‘Space Oddity’, encima del escenario, subido a una grúa-sillón, mientras se entrelazan imágenes espaciales y celestiales. Pura genialidad. Belleza tan grande que puede ser vista desde Marte.

Pròxims, nova proposta de festival | Marrameu Música


Pròxims, nova proposta de festival | Marrameu Música.

Tot moviment, tendència o realitat mínimament aglutinadora té les seves conseqüències mercantils. Qualsevol capacitat per treure un rèdit és indispensablement aprofitada pel mercat per generar negoci. Independentment de les bondats o maldats d’aquest fet, que segurament dependran de múltiples factors, aquest fenomen el veiem repetir-se d’un temps ençà amb l’eclosió de la música independent catalana. Més enllà de realitats idiomàtiques, les bandes de casa nostra viuen un moment dolç i, lògicament, el mercat musical intenta explotar-lo.

Aquesta deu ser la principal raó per la qual enguany veiem el naixement d’un nou festival, el Pròxims, que es celebrarà al Poble Espanyol de Barcelona el proper 21 de juliol.

Després del fracàs d’altres invents com l’Escena BCN el Sant Jordi de 2010, aquesta nova proposta pretén oferir un tastet del bo i millor de l’escena pàtria. Aquest cop, però, millorant el concepte. Menys artistes, un patró qualitatiu més homogeni i menys quantitatiu, un millor marc i unes dates propícies. Així, els grups confirmats, per una sola nit de concerts, són Mishima, Standstill, Mujeres, Anímic i El Petit de Cal Eril. Cinc formacions amb cert matalàs en forma de bagatge, excepte els dos primers noms, que són el pal de paller d’aquesta escena que encara planteja dubtes si pot ser considerada com a tal.

Tot plegat amb un preu molt raonable de 15 euros (venda anticipada) i una bona presentació que poden esdevenir plat de bon gust pel públic. El polinomi música, estiu, Poble Espanyol i Estrella Damm fa temps que funciona a Barcelona. Per tant suposem una bona rebuda per aquest esdeveniment. Caldrà veure, però, si té projecció en el temps i no s’acaba esgotant i avorrint la demanda amb tanta oferta.

Élena- D’herois i desastres (Warner-Music Bus) | Marrameu Música


Élena- D’herois i desastres (Warner-Music Bus) | Marrameu Música.

 

 

Històries d’amor i desamor, porcions de quotidianitat amb noms propis, referències pop. Tot plegat, això que forma la tornada de la bonica Els teus tresors, són les peces que conformen la delicada però vigorosa proposta d’Élena i que representa el seu quart treball, D’herois i desastres (Warner-Music Bus, 2011). El grup català defensa una nova fornada de la seva sedosa música amb aquest disc de bones intencions i que representa la consolidació d’aquest espai que defensen dins la música autòctona.

Una marca pròpia basada en la veu i la presència escènica d’Helena Miquel, musa innegable de l’indie local, i propietària d’un to vocal que desperta les ganes de repartir abraçades, descalçar-se els peus i recordar que els romanticismes ben entesos mai passen de moda.

Però Élena també és la defensa de la frescor pop, de les melodies de pes lleuger, les sinuoses línies de guitarra de Raül Moya o les seccions de vents que omplen de triomfalisme i vitalitat temes com Incendis. Aquesta estructura melòdica ve farcida amb lletres d’històries properes, palpables. Algunes amb principi i final inclòs, concebent la narrativitat de les cançons com espais propis. Tots ells exposant narracions sobre desenganys, dones que negocien amb la vida això de surfejar per la trentena,
de misèries conegudes, encara que sense oblidar aquells dies de bon regust que demanaries com a aperitiu de la resta de jornades per viure. Tot plegat esdevé en onze cançons sinceres i de senzillesa efectista. Destacar Auguris, primer senzill i que esdevé un manual de tres minuts escassos de cançó pop, i també Fugir de matinada, on s’acompassen tempos lents amb passatges vitalistes.

En definitiva D’herois i desastres resulta un disc efectiu, vigorós en certs passatges i amb una sinceritat d’intencions impregnada que el dota de personalitat. Elements que ja trobàvem al disc anterior de la banda liderada per Helena Miquel, Un cafè, setanta matins (Warner Music Spain-Music Bus, 2009). Aquell se’ns presentava com a novedós, després dels inicis anglòfons i més foscos del grup, i ara es perd lleugerament aquell punt de frescor.

Les bondats ens segueixen fent somriure, però perdent l’efecte sorpresa que ens havia aconseguit despertar aquell treball. La quotidianitat, però, confiem que
continuarà sorprenen-nos.

Grushenka, shoegaze i bones maneres | Marrameu Música


Grushenka, shoegaze i bones maneres | Marrameu Música.

Més enllà dels tocats per la vareta catòdica de TV3, el pop autòcton viu un moment dolç. No tant per aquests, ja tòtems, sinó pel reguitzell de bandes que caminen per la independència més pura, per la militància musical i per la seva bondat en les formes i en les seves propostes. Entre aquestes destaquen noms com Illa Carolina, The Free Fall Band o Grushenka.

GrushenkaAquests últims representen estupendament aquest fenomen del que parlem. És un grup de Barcelona, nascut tan sols fa un any, i amb uns membres insultantment joves, tots ells surfejant per la innocent vintena. La seva proposta és clara, concisa i senzilla. Eminentment efectista. Però això no els treu capacitat i sobretot la impressió que calcen fermes bastides sonores pel seu futur en concret i pel de l’escena en general. Grushenka practiquen un pop sorollós, de temps ràpids i guitarres de primera línia. Sinuoses melodies de peus repicants amb un transfons colorit. Cançons que no superen els quatre minuts. Ràfegues directes, amb les coordenades molt diàfanes. Tal com toquen podrien executar els seus ‘riffs’ de guitarra mirant-se les vambes. El seu so ens recorda a estones, la majoria, a Los Planetas més jovenívols. Però els seus passatges també tenen traces de Jesus & Mary Chain, sobretot a l’hora de crear atmosferes. Fins i tot la seva música evoca a una versió masculina de les Dum Dum Girls, especialment quan la vitalitat els fa tensar les sis cordes. Temes com ‘Mi estratègia vital’ o ‘Piel de naranja’ ens hi porten irremeiablement.

Amb tot caldrà seguir de prop Grushenka. Per les bones (i encertadament curtes, concises) estones que ens fan passar. La seva proposta serveix per donar múscul a aquesta escena nostra que encara ens preguntem si existeix, si ens fa vergonya que així sigui o si tan sols mai va arribar a reeixir.

Aquí podeu trobar (per escoltar en ‘streaming’ i per descarregar) els temes del seu EP ‘Demo II’.