The National, tardors anuals | Marrameu Música


The National, tardors anuals | Marrameu Música.

Si imaginem una escena (exterior/dia) on soni de fons alguna cançó de The National, segurament no ens vindrà al cap la primavera de sol desvergonyit i temperatures d’aprovat alt que tot just hem encetat. Si dibuixem mentalment aquesta escena possiblement pensarem en carrers de Brooklyn amb el marró de les fulles tenyint el terra. Tasses de cafè fumejants, noies amb bufandes llargues i gustosament nuades, i fins i tot plugims de vespre que bategen la tornada a casa. Segurament la ment ens portarà cap a aquesta mena de paratges, però The National són capaços de cavalcar harmoniosament durant totes les estacions.

Aquesta banda de Cincinnati, actualment afincada a Nova York, és un dels noms del passat any i ho continuarà sent en aquest 2011. Malgrat tenir més de deu anys de vida -el seu primer àlbum The National (Brassiand Records) data de 2001- no ha estat fins fa relativament poc temps que el geni d’aquest bada ha arribat amb força a les oïdes europees. I és que la seva trajectòria és d’aquella cuinada a foc lent, amb passes curtes, fermesa en l’actitud i clarividència en la proposta.

The National aconsegueix allò que tan i tan bé saben fer els nord-americans de mesclar el pop i el folk majestuosament per servir-ho en peces crues i càlides al mateix temps. Mitjos temps, una bateria amb caràcter i presència, i la majúscula i barítona veu de Matt Berninger. Una veu que amb una sola escolta ja deixa marcades unes coordenades concretes al cervell per ser capaç de reconèixer-la quan torni a sonar. Tots aquests ingredients couen cançons pausades, que caminen pels barems del pop acadèmic, rondant gairebé sempre els tres minuts i mig de durada. Melodies amb càrrega de melangia per emocionar fins i tot als geranis que esperen ser regats al balcó.

Com dèiem els nois d’Ohio han anat amassant una trajectòria sòlida avalada pel pes del seu so característic. Així al 2007 publiquen el seu quart LP titulat Boxer (Bagger Banquet Records), amb el qual aconsegueixen un notable èxit; un salt qualitatiu vers els seus tres discos predecessors. Un treball rodó amb peces més rítmiques però sense perdre la capacitat evocadora, com per exemple Fake Empire o Brainy. Aquest disc arribà a ser considerat millor àlbum de l’any per la publicació Paste Magazine, a més de colar diversos dels seus talls a algunes sèries de televisió americanes, amb la conseqüent repercussió.

I ja arribant a les quotes de reconeixement que segurament mereixien, al 2010 editen High Violet (4AD), un àlbum on despleguen al màxim les seves armes ja conegudes, però que torna a deixar com a resultat onze cançons capitals amb regust a salsa americana, a barbes poblades i gavardines de sis botons. Cançons com Bloodbuzz Ohio o Conversation 16 parlen de tot això per si soles. I el single d’aquest disc, Terrible Love, és senzillament quelcom que sacseja interioritats i ressona als habitacles més cavernosos. Intimisme dramàtic pur. Bellesa.

The National-Terrible Love (live NYC)

The National són una gran proposta per instal·lar la tardor mental a tots els mesos de l’any. Emocionar-se i fruir de la veu de Berninger també es posa bé amb les jornades càlides que venen. Com les de finals de maig al Primavera Sound, on podrem veure als The National, i explicar als coneguts que sí, que eren reals.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s