A Viva Veu (or support your local bands). | Marrameu Música


A Viva Veu (or support your local bands). | Marrameu Música.

Aquest vespre comença la tercera edició del cicle A Viva Veu, una de les propostes que donen sentit i forma a l’escena “underground” catalana. Des de 2009, la gent d’A Viva Veu organitza concerts desendollats al Fantástico Bar del centre de Barcelona, durant cada dijous. L’entrada és lliure i la gent pot dipositar en un cistell el que creu que costa l’espectacle que acaba de veure.

Així, a més de fomentar la vessant artesana i altruista dels entusiastes de la música, A Viva Veu ofereix la possibilitat de veure bandes amb molt poca projecció mediàtica, però sempre amb una innegable aptitud artística. A Viva Veu es converteixen en procuradors de bandes autòctones per a poder conèixer, donar suport en directe i acabar-se fent-se’n fan. La seva diligent trajectòria els ha portat a guanyar-se el respecte del sector, i a col·laborar en festivals de la mida del Primavera Sound o el Faraday.

Amb tot, avui dia 2 de febre el cicle A Viva Veu engega amb l’actuació de mistu-mistu, projecte del reputat instrumentista Miquel Sospedra, on l’experimentació es converteix en excusa creativa. Tanmateix durant les properes setmanes podrem gaudir d’actuacions com les de Mounsier H, La Orquestra del Caballo Ganador Arthur Caravan, Ferran Palau (Anímic), Bedroom o Mates Mates. Podeu saber més d’A Viva Veu al seu enriquidor bloc.

Anuncis

Delafé sense Facto, sense ganxo i per les masses i amb flors. | A Viva Veu


Delafé sense Facto, sense ganxo i per les masses i amb flors. | A Viva Veu.

 

 

Durant els mesos més càlids de 2006 la pregunta “què és això?” va ser de les que més es va sentir al meu cotxe. Totes les vegades que es va formular aquesta pregunta el dubte provenia del so del reproductor. I les cares d’interrogant es mantenien o s’accentuaven al sentir la meva resposta: Facto Delafé y las Flores Azules. Eren aquells moments on el remor d’aquest grup començava a sonar per Barcelona. Fruit d’aquelles casualitats que brinda la música, alguna de les seves cançons havia topat amb les meves oïdes. Un tema anomenat “Fuzz” va ser el primer que vaig escoltar i la hipnòsi va ser immediata. Trobar aquell primer disc anomenat “VS el monstruo de les Ramblas” (Warner/Music Bus, 2006) va ser una petita odissea. Però un cop a les mans, els auguris d’aquella primera cançó no tan sols no van dissipar-se, sinó que es van solidificar.

Aquest primer cd de la banda catalana era una autèntica bufetada. Sonava a nou. No com el tòpic, allò era real. Bases electròniques conformant melodies de pop ultralleuger, teixint una escumosa capa d’un parafraseig propi del hip-hop. Però sense negres amb espatlles de quatre pams, pistoles, cadenes d’or i cotxes cars. Amabilitat sonora de temes com “Mar el poder del mar”, o “Enero en la playa” combinada amb certa introspecció sonora i fosca de pistes com “Mediterráneo” o “Lametavolante”. Tots ells amb una mètrica farcida de quotidianitat amable. Moments comuns, escenes vistes d’aquelles que explicades semblen més distants. Un grapat de conjuncions musicals que sonaven a la Motown, a pop esfèric, a The Flaming Lips, a brisa fresca i a De la Soul. Sí, tot a la vegada.

La perla, però, va deixar de ser un secret entre uns quants avantatjats. Com les cales acollidores o els bons restaurants, el boca-orella va disseminar l’essència delafeniana. Als concerts vam passar de ser tan pocs com per anar a sopar junts a omplir la sala Apolo. Fins i tot els anuncis d’El Corte Inglés van adoptar aquesta banda sonora. Tot plegat no és quelcom dolent de per si., però va suposar l’evolució lògica cap al que seria el segon disc del trio català, “La luz de la mañana” (Warner/Music Bus, 2007).

La vessant una mica més introspectiva va quedar oblidada en aquest treball. La cerca de nous hits instantanis semblava un propòsit en si mateix. I els tics i les insistències en la tendència amable i bonrotllista començaven a patir símptomes d’esgotament. A tot això se li ha de sumar un reguitzell inhumà de concerts que feien més fàcil topar-se amb Woody Allen a Ciutat Vella que no pas no escoltar una cançó de Facto Delafé y las Flores Azules. Una pausa semblava que demanava arribar a crits, entre balls elàstics d’Òscar D’Aniello i postures impossibles d’Helena Miquel.

Després d’arribar aquesta aturada, fa poc s’ha produït la tornada. Esperada amb intriga i interès per desitjar no materialitzar els presagis, aquest cop negatius, en forma de reiteració i del maleït “més del mateix” a la boca. I aquest retorn sí ha portat noves com la conversió en duet del trio, amb la marxa de Marc Barrachina, i la incorporació de Dani Acedo (ex Mishima) a les bases electròniques. Però, malauradament, també ha portat els temuts presagis.

Si bé la mà de The Pinker Tones a la producció ha portat unes melodies més farcides de matisos i una certa evolució, l’essència continua intacta, desatenent als preceptes de la teoria evolucionista de Darwin. La Barcelona que fa olor a clavaguera, la paella, les migdiades de diumenge, les bicicletes, els gelats de la mitomania Frigo, les copulacions de mitja tarda, les neveres portàtils amb sangria, els bolets i, fins i tot la primavera. Tot plegat fa olor a suat. Tot sona ja a superflu. Els nostres cervells no podran suportar més dosis de bon rotllo industrial per gaire temps. Tanmateix, algunes peces com “Como loco” o, fins i tot, “La primavera”, aconsegueixen sonar bé sense caure en la desesperant repetició. I el conjunt no és un mal disc, si no fos ja el tercer.

Amb tot plegat, ara que estan de moda les pel·lícules i trilogies de gairebé tres hores de durada, seria bo recordar els minutatges de grans clàssics del cinema, de noranta minuts. Perquè potser la mida no importa, però la durada sí.

 

Escrit per Òscar Villalibre