Fluctuacions de l’Apòstol – Flam/Els Amics del bosc/Casafont Records | Revista Benzina


 

 

 

 

 

Fluctuacions de l’Apòstol – Flam/Els Amics del bosc/Casafont Records | Revista Benzina.

ROCK. Hom pot no estar bé de moltes maneres. Una d’elles pot ser del cap. I en aquest cas la manca d’anormalitat mental pot ser negativa o positiva. En el cas dels Amics del Bosc aquesta hi és i és de la bona. Si llegim el títol del seu segon àlbum, Fluctuacions de l’Apòstol/Flam, ja s’entenen (o desentenen) moltes coses. Aquests quatre nois de Barcelona, liderats per l’assilvestrada veu de Josep Torelló, presenten onze temes carregats de rock i de lisèrgica psicodèlia. Classicisme en les formes i actitud escènica. La guitarra pren el paper de narradora en les melodies, on també cal destacar la tasca de Guillem Caballero als teclats, ja que el paper d’aquest dóna consistència, varietat tàctica i estilística al conjunt. Els Amics del Bosc parlen d’amor i d’estats mentals d’altes capes atmosfèriques. “Genoflex a terra amb màscares d’ou dur. Et beso l’esquena i somnio per tu.” Sentències com aquestes, de la juganera Petita Cecília, són l’emblema de l’esperit eteri de la banda. Dóna’m la mà o Dies de massa calor són la vessant amb més lògica rock del grup. D’altres, com Blues dels cretins, donen el contrapunt i serveixen per desengreixar el repartiment de les onze impetuoses cançons. I és que Fluctuacions de l’Apòstol/Flam desprèn energia, i demana ser escoltat amb les finestres obertes. Les mentals i les de casa.

Publicat a la revista Benzina, edició juny 2011.


Bigoti vermell. ANNA ROIG I L’OMBRA DE TON CHIEN. Satélite K | Revista Benzina


 

 

 

 

 

Bigoti vermell. ANNA ROIG I L’OMBRA DE TON CHIEN. Satélite K | Revista Benzina.

CANÇÓ FRANCESA. Després de l’èxit sorprenent del seu Je t’aime, Anna Roig i l’ombra de ton chien tornen per presentar una nova entrega de la seva peculiar proposta. El seu segon disc, titulat Bigoti Vermell, suposa l’assentament dels ingredients que van mostrar en el seu primer treball, cuinats amb la determinació i entusiasme del qui té coses a dir. Arranjaments senzills i instruments clàssics que resten en un segon pla per deixar el protagonisme a la veu cantant. La veu amb personalitat d’Anna Roig, projectada amb una teatralitat encertada i cert to cabareter. On a l’imaginari se’ns pobla de vermell, sabates cordades de tacó i mitges de reixeta. Tot plegat per parlar-nos d’històries. Explicar instantànies, recobertes de certa ironia, sobre temes que per molt universals que siguin, no deixen mai de tenir una òptica diferent per poder ser narrats. Dones que s’imaginen pintant bigotis vermells a fotografies d’exparelles, per donar un toc divertit al que voreja la tragèdia. O parelles que s’ama­guen entre els camions per donar-se petons, com qui va d’excursió al camp. En definitiva, onze cançons que són petites històries. On l’acompanyament musical acompleix a la perfecció aquesta funció. I el resultat, malgrat pugui caure en certa reiteració, es presenta com una encertada proposta, més narrativa que melòdica. Ò.V.

Publicat a Revista Benzina, edició juny 2011.

Para tí (volumen 2). La habitación roja. Mushroom Pillow | Revista Benzina


Para tí (volumen 2). La habitación roja. Mushroom Pillow | Revista Benzina.

POP. La Habitación Roja és un dels grups referent del pop independent fet a l’Estat espanyol, i una d’aquelles bandes que donen sentit al que es denomina com una escena. La seva trajectòria, la manera de conviure amb els seus semblants i la seva coherència d’anys permeten referir-se a ells amb aquests termes. Un bon exemple d’aquesta bona connivència amb la resta de l’escena i, especialment, amb els seus predecessors, és aquest Para tí (vol.2) que ha sortit publicat aquest maig. Un conjunt de nou peces triades amb l’encert a què ens tenen acostumats els valencians. Nou versions de grups de l’escena independent estatal dels 80’s i principis dels 90’s, essencialment. Bandes que han significat quelcom per LHR i pel seu so treballat a còpia d’anys. Homenatge que denota haver-se fet des del respecte i l’admiració, amb la tria d’artistes pobladors dels subterranis musicals d’antuvi. Tot plegat, un exercici de lloança que pren el relleu del Para tí (vol.1) que es va publicar al 2004 també amb Mushroom Pillow. En aquesta versió actualitzada trobem, en definitiva, el so més purista del pop i referencial a LHR. Amb temes notables com Disneylandia de Los Burros, o Quiromántico de Sr. Chinarro. I menció destacada per la personal versió de Que tinguem sort de Lluís Llach. Ò.V.

Publicat al número de juny de 2011 de la revista Benzina.

Train to your lover. THE PEPPER POTS. Double Back Records | Revista Benzina


Train to your lover. THE PEPPER POTS. Double Back Records | Revista Benzina.

SOUL. Arriba el tren. Una estranya sensació agradable t’envaeix el cos, començant a les oïdes i materialitzant-se als teus peus. A l’andana veus dones amb diademes i mitges melenes. Vestits de tres quarts de tall clàssic. Homes amb americanes de tres botons i entallada elegància. Sonen compassos de quatre per quatre. Saxos, trompetes i melodies vitalistes. Tornades ensucrades que la senzillesa no les fa embafadores. Un xiulet de comiat. El tren marxa i abandona l’estació, però el que sona és tronador, és clàssic i fresc al mateix temps. Són The Pepper Pots i el seu Train to your lover. El quart disc de la banda gironina, que no fa més que reafirmar totes les bondats aparegudes al seu predecessor Now! (Black Pepper, 2009). Fins i tot les amplifica. Les fa sonar amb contundència i estilisme perquè rebotin en pistes de ball de fusta. Perquè The Pepper Pots tenen una senzilla fórmula que saben aplicar amb la màxima diligència. Amables melodies, respecte pels ingredients tradicionals, una impecable secció de vents i tres càndides veus femenines. No han descobert res de nou, simplement executen a la perfecció allò que saben. És una llàstima que Berry Gordy es desprengués de la Tamla Motown, ja que si continués en actiu segurament el veuríem per Girona preguntant pel Black Pepper Studio. Train to your lover podria aparèixer al seu catàleg. L’aire a 60’s i als anys daurats del soul pot respirar-se intensament a temes majúsculs com I need to hold your hand o Let’s go to dance. Peces on se’ns apareixen irremeiablemnent Diana Ross i les seves Supremes o el mestre Otis Redding. Les joies més grans de la música negra se’ns presenten en petites reminiscències. Seguim avançant i topem amb joies com It’s not easy i no podem més que recordar-nos de The Commodores i Lionel Richie apareixent al funeral de Michael Jackson. La cruesa del desamor i dels saxos ens descol·loca i enyorem el moviment sota els nostre peus. I ens endinsem a l’últim tall del disc. Llavors espetega tot. Una diabòlica línia de baix, un ritme primaveral. Gladden your soul. Sona a northern soul. Olora a pols de magnesi i joves fent piruetes impossibles. Només vols ballar i aplaudir aquest magnífic disc. Com diu la torna. Ò.V.

Publicat al número de juny de 2011 de la revista Benzina.